7 trucs per resoldre els casos difícils de Murdoku

Els primers casos de Murdoku es resolen sols: cada declaració deixa una casella i vas col·locant gent en fila. Cap a la meitat del llibre, això s’acaba. Llegeixes totes les fitxes, cap no et dona una casella segura, i la quadrícula es queda en blanc mentre mires el plànol com si hagués de confessar.

No és que els casos difícils facin servir regles noves. Són les mateixes tres de sempre (una persona per fila i columna, mobles on es pot estar i on no, l’assassí és qui queda a soles amb la víctima). El que canvia és que cap declaració no n’hi ha prou per si sola: cal combinar-les, i hi ha un ordre bo i un ordre dolent per fer-ho. Aquests set trucs són aquest ordre. Si encara no tens clares les regles, comença per com es juga a Murdoku.

1. Llegeix totes les declaracions abans de col·locar ningú

Sembla obvi i gairebé ningú no ho fa. La temptació és llegir la primera fitxa, buscar la casella, posar el nom i seguir. En els casos fàcils funciona; en els difícils et porta a col·locar algú en una casella “possible” que després resulta ser l’equivocada, i a refer mitja quadrícula.

Llegeix-les totes. Mentre ho fas, classifica-les mentalment en tres munts: les que anomenen un moble o una finestra concrets (fortes), les que anomenen una habitació o una adjacència (mitjanes) i les negacions o les de “sola amb” (aparentment febles). Comença pel primer munt. El tercer, guarda’l: és el que resol el final.

2. Compta els mobles

“Era sobre un llit” sembla poc precís fins que comptes: quants llits hi ha al plànol i quantes caselles ocupa cadascun? Un llit doble són dues caselles; si hi ha dos llits a la casa, aquesta persona té quatre caselles possibles, no “tot el dormitori”. El mateix amb “davant d’una finestra”: compta les finestres i apunta la casella interior de cadascuna.

Fes-ho per escrit. Per a cada declaració forta, escriu al marge les caselles que permet (A4, B2, B3…). Quan una llista té un sol element, aquesta persona està col·locada. Quan en té dos, és candidata a la tècnica 7.

3. Ratlla de debò

Cada persona col·locada elimina la seva fila i la seva columna per a totes les altres. En els casos avançats aquesta és la font de la majoria de les deduccions, i només funciona si ho apuntes. Amb llapis, creua les caselles de la fila i la columna cada cop que col·loquis algú. Al cap de tres col·locacions, una declaració que permetia sis caselles sol haver-se quedat en una, sense que hagis fet res més que ratllar.

Un consell pràctic: marca també les caselles ocupades per mobles on no es pot estar (taules, plantes, prestatgeries) abans de començar. Són caselles mortes i veure-les ratllades d’entrada estalvia moltes comprovacions.

4. Les declaracions de “sola amb” fixen l’aforament d’una habitació

“Era sola a l’habitació dels convidats amb en Bruno” diu dues coses: que ella i en Bruno són en aquesta habitació, i que ningú més. Aquesta segona part és la que s’oblida. Si l’habitació dels convidats té cinc caselles lliures, tres s’acaben de quedar sense cap ocupant possible, i això afecta totes les altres declaracions que esmentaven aquesta habitació.

Porta el compte a l’inrevés també: la fitxa de la víctima diu que era sola amb l’assassí, així que a l’habitació de la víctima hi haurà exactament dues persones. Si ja saps a quina habitació és la víctima, qualsevol que hagi de ser-hi és sospitós, i qualsevol que ja estigui col·locat en una altra banda queda descartat.

5. Creua dues declaracions que parlin del mateix lloc

Quan dues persones esmenten la mateixa habitació o el mateix moble, les seves declaracions es restringeixen mútuament per la regla de files i columnes. Si l’Hug i la Lea han de ser tots dos “al menjador” i el menjador té tres caselles lliures, dues a la mateixa fila, aleshores una de les persones ocupa la tercera casella i l’altra, una de les dues primeres. Amb qualsevol altra col·locació que toqui aquesta fila, ja està decidit.

Aquest és el pas que més s’assembla a un sudoku de veritat: no mires una persona, mires un grup de caselles i preguntes qui les pot ocupar. Canviar de “on és l’Hug?” a “qui pot ser en aquesta casella?” desbloqueja molts casos.

6. Les negacions resolen el final

“No era asseguda en una cadira. No era al dormitori principal.” Al començament del cas aquesta fitxa no serveix de res: descarta coses, però el plànol sencer continua disponible. Al final del cas, amb sis persones col·locades i tres caselles lliures, aquesta mateixa fitxa sol assenyalar-ne una de sola. Per això el truc 1 deia que les guardessis.

La manera de fer-les servir: quan et quedis sense declaracions fortes, mira les caselles que continuen lliures, i per a cada persona sense col·locar pregunta quines d’aquestes caselles li prohibeix la seva negació. És molt habitual que a algú li quedi exactament una.

7. Quan tota la resta falla: suposa i busca la contradicció

Hi ha casos en què arriba un moment en què cap declaració no decideix res. Dues persones amb dues caselles possibles cadascuna, i tota la resta pendent d’elles. Aleshores es fa una hipòtesi: col·loca una d’elles en una de les seves dues caselles, amb llapis molt fluix, i continua deduint com si fos veritat. Una de dues: o arribes a una contradicció (algú es queda sense casella, dues persones a la mateixa fila, una habitació amb tres persones quan n’havia de tenir dues), i aleshores saps que aquesta persona és a l’altra casella; o el cas es resol sencer i ja està.

Dos advertiments. Només fes-ho amb persones que tinguin dues candidates, no cinc, perquè amb cinc branques et perds. I tria la persona la col·locació de la qual afecti més gent (la que comparteix fila o habitació amb més pendents): la contradicció arriba abans.

La majoria dels casos tenen una cadena de deduccions directes que els resol sense suposar res, tot i que en els últims de vegades passa per un encreuament de tres o quatre declaracions que costa molt de veure, i la hipòtesi hi arriba abans. I n’hi ha uns quants, els difícils de debò, en què aquest camí directe no existeix i suposar és l’única manera d’avançar. La hipòtesi no és fer trampes: és la tècnica més avançada de les quatre que existeixen en aquest joc, i saber quan fer-la servir és el que separa un cas de quaranta minuts d’un de deu.

Murdoku: Viatge al passat
Si ja et saps el primer de memòria: 80 casos nous en cinc èpoques, en catalàVeure a Amazon →

El resum en una frase

Llegeix-ho tot, comença pel concret, ratlla sense excepció, compta quanta gent cap a cada habitació, i guarda les negacions i la hipòtesi per al final. Amb això, els casos de la segona meitat del llibre deixen de ser un mur i passen a ser el que són: el mateix joc amb més peces.

Si vols practicar aquestes tècniques amb casos que no s’acabin, a Culpable cada cas ve classificat per la tècnica més difícil que necessita, i el sistema de pistes t’explica exactament quin és el següent pas en comptes de donar-te la solució. I és en català. Les quatre tècniques tenen la seva pròpia guia dins del joc: la declaració que ja ho diu tot, descartar fins que només en queda una, creuar dues declaracions i suposar i arribar a una contradicció.